Archive for November, 2009

“Els millors moments”

Avui no tinc massa temps així que faig un comentari molt breu.

Tinc certa tendència (els puristes diran que no seria el més correcte) a quedar-me amb cançons més que amb LP’s sencers. La prova és que en el meu iPod pràcticament no hi ha àlbums complets (algun dia parlaré dels pocs que hi ha)

Però la meva tendència per dividir, identificar i triar el que és “sublim” encara va més enllà i molts cops no només em quedo amb “millors cançons” sinó que identifico el que anomeno “els millors moments” de cançons. Sé que pot sonar una mica “freak” i obsessiu però és una realitat, què voleu que us digui…

Per il·lustrar-ho, què millor que un exemple:

  • Grup: The Libertines
  • Àlbum: The Libertines (2004)
  • Cançó: Can’t Stop Me Now
  • Moment: els 50 primers segons, simplement memorables

Us deixo amb el tema a l’Spotify i al YouTube:

Conegueu Bon Iver

Avui us presento (segur que molts ja el coneixereu) una delicatessen, una petita meravella.

És Bon Iver, un barbut ara és el que es porta de Wisconsin (en realitat es diu Justin Vernon) que l’any passat ens va regalar una verdadera joia en forma de música: ‘For Emma, Forever Ago’. L’àlbum està format per nou peces curtes, rodones, melòdicament impecables, tocades pràcticament en acústic. Tot plegat molt intimista i subtil.

A mi m’ha captivat, i és que la coincidència del llançament del disc amb el naixement del Bruno (Febrer 2008), fa que inconscientment cada cop que l’escolto, associï una cosa amb l’altra i em porti molt bones sensacions.

Estic segur que si d’aquí 15 anys seguís amb aquest blog i amb els seus famosos ‘Imprescindibles’, ‘For Emma, Forever Ago’ en seria un d’ells.

Us deixo, com sempre, amb la llista a l’Spotify de l’àlbum i amb un dels temes, ‘re:Stacks’, segurament el meu favorit.

RATM: el segon Imprescindible

Avui toca un Imprescindible. És el segon de la recent estrenada i ja famosa sèrie “Els Imprescindibles de The sickle”.

Rage Against The Machine (RATM) va treure el seu primer àlbum de nom homònim al del grup l’any 1992. Va ser tota una revolució i un impacte per a les generacions de l’època. Un trencament en tota regla en el món del rock i de la música.

El primer contacte que vaig tenir amb RATM va ser a Plataforma, un antro local que hi havia (no sé si encara existeix) darrera del Paral·lel. Allà sempre punxaven Killing In The Name”. El seu ritme in crescendo i clímax final (fet característic en els 10 temes del disc) feien que la sala embogís i signifiqués, un cap de setmana darrera l’altre, el millor moment de la nit.

La portada de l’àlbum, amb la famosa fotografia d’un monjo budista vietnamita cremant-se per protestar contra l’opressió de la seva religió (1963), ja indica la direcció polèmica i política a la que apunta el disc.

“Rage Against The Machine” és un àlbum ple de ràbia, de fúria vers el món, de trencament amb la societat. El cantant i lletrista Zach de la Rocha rapejant amb un estil agressiu, el Tom Morello, un virtuós de la guitarra creant uns sons (solos i efectes) únics, el baixista Tim Commerford que és el fil conductor en la majoria de temes i, finalment, la potencia i ritmes funk del bateria Brad Wilk, fan que la combinació sigui de llàgrima…

L’àlbum “Rage Against The Machine” és dels pocs que no han acusat el pas del temps, i per molt que els meus gustos musicals han anat variant al llarg dels anys, puc dir, amb tota seguretat, que aquest és el CD que més cops he escoltat en els últims 18 anys.

Us deixo amb l’àlbum sencer a Spotify i amb el vídeo de Killing In The Name”:


Els 50 millors de la dècada

El prestigiós setmanari britànic NME (New Musical Express) ha escollit, mitjançant un sistema de votacions, els 50 millors discs d’aquesta dècada que estem a punt de deixar enrere. La votació va ser realitzada per músics, productors, periodistes i directius de diferents segells discogràfics.

El guanyador ha estat ‘Is This It‘ de The Strokes, el primer àlbum dels de Nova York editat l’any 2001. El debut de The Libertines, ‘Up The Bracket’ de l’any 2002 apareix en segona posició, deixant a Primal Scream i el seu ‘Xtrmntr‘ a la tercera. Arctic Monkeys apareix quart amb el seu primer disc editat l’any 2006 ‘Whatever People Say I Am, That’s What I’m Not‘.

Aclarir que la tendència musical de la revista apunta al rock de caràcter indie però mainstream, per això no és estrany que no aparegui res pop, rock clàssic o dance, per anomenar algun estils allunyats de l’òptica de la publicació.

Aquesta és la llista dels 10 millors discs de la dècada. Si voleu les 50 posicions cliqueu a aquest enllaç amb la llista completa.

  1. The Strokes – ‘Is This It’
  2. The Libertines – ‘Up The Bracket’
  3. Primal Scream – ‘XTRMNTR’
  4. Arctic Monkeys – ‘Whatever People Say I Am, That’s What I’m Not’
  5. Yeah Yeah Yeahs – ‘Fever To Tell’
  6. PJ Harvey – ‘Stories From the City, Stories From the Sea’
  7. Arcade Fire – ‘Funeral’
  8. Interpol – ‘Turn On The Bright Lights’
  9. The Streets – ‘Original Pirate Material’
  10. Radiohead – ‘In Rainbows’

La veritat és que no està gens malament la llista dels 10 primers però segur que en falten molts d’altres. Personalment em satisfan força les 4 primeres posicions. Hi esteu d’acord?

El vídeo, com no, pels The Strokes i el seu ‘Someday’ de l’àlbum ‘Is This It’

L’Imprescindible nº1

Començo avui amb una sèrie on periòdicament aniré repassant els LP’s que han marcat la meva existència al llarg dels anys.

L’anomenarem “Els Imprescindibles” (un és de marketing i no pot evitar posar una “marca” a totes les coses que “crea”) Reconec que el nom es pot millorar però un altre dia, amb una mica més de temps, ho faré. Accepto propostes…

La idea és anar recordant aquells treballs que, tant pel seu significat, pel moment en que es van editar o simplement per la seva qualitat, ocupen un espai reservat en la meva discografia.

El primer Imprescindible és un clàssic que va marcar el final de la meva adolescència i els meus inicis en això de l’afició i passió per la música. Es tracta de l’àlbum “Ten” de Pearl Jam, segurament disc referent del moviment Grunge juntament amb el “Nevermind” de Nirvana (en parlarem un altre dia, segur)

Publicat l’Agost de 1991, “Ten” és el treball debut dels de Seattle. La majoria de les seves lletres, escrites pel líder i vocalista de la banda Eddie Vedder, parlen de depressió, soledat, suïcidi o qüestions socials, temes que es repeteixen i són força comuns en el fenomen Grunge.

Per mi el disc és un himne darrera d’un altre i se’m fa molt difícil destacar-ne algun tema en concret, així que no ho faré ja que es tracta d’un conjunt format per grans individualitats, igual que el Barça del Pep.

Com sempre, us deixo amb la llista de l’àlbum sencer a Spotify i amb el vídeo del single Jeremy”, tema inspirat en una història real d’un nen que es va suïcidar a classe davant dels seus companys. Per cert, el vídeo va guanyar diferents premis.

Música d’alçada en HD

Nigel Godrich, productor de dues obres d’art com “OK Computer” o “Kid A” dels Radiohead porta alguns anys gravant actuacions d’artistes consagrats en la sèrie From The Basement.

Després de l’edició d’algunes actuacions en DVD, ara, a través de la xarxa, han posat gratis a disposició de tothom un munt de concerts de gent com The Kills, Sonic Youth, Fleet Foxes, Damien Rice, The White Stripes, Gnarls Barkley, The Shins, My Morning Jacket, Jarvis Cocker, Beck, Albert Hammond Jr, Thom Yorke i, evidentment Radiohead, entre d’altres.

Un altre cop, música en directe sense trampes, gravada en HD (la diferència és abismal) oferint una imatge i un so realment espectaculars.

De veritat que t’hi passaries hores i hores…

Us deixo amb l’enllaç directe de l’actuació dels Fleet Foxes (avui no hi ha You Tube que valgui ja que perdria tota la gràcia)

Live performance of English House by Fleet Foxes.

Conegueu…Shout Out Louds

shout out louds

Avui és dilluns, i per aixecar una mica els ànims d’aquest inici de setmana res millor que una petita dosi de música optimista. Es tracta de Shout Out Louds, un quintet suec que amb el seu indie pop lluminós són capaços de fer-nos sentir bé amb una fórmula senzilla però molt efectiva.

Després dels dos primers treballs “Howl Howl Gaff Gaff” (2005) i “Our Ill Will” (2007) trauran el tercer àlbum “Work” pel Febrer de 2010.

Propers a la magnificència de The Cure o a la dels mateixos The Smiths, a mi no m’han deixat indiferent. En resum, pop ben elaborat i molt fresc.

Us deixo amb un parell de temes del seu darrer àlbum. El primer tema “Tonight I Have To Leave It” amb una evident picada d’ullet als The Cure. El segon, “Impossible” el podeu classificar com vosaltres vulgueu.

Tonight I Have To Leave It:

Impossible:


my twitter

Entra la teva adreça d'email per subscriure't a 'the sickle' i rebre notificacions de nous posts per email

Join 9 other followers